Sasha

Eren les dues de la nit al nord de França. La Sasha portava una profunda obscuritat i una immensa tristesa. Una motxilla plena de somnis de color turquesa i un somriure esperançador.

Feia disset anys que intentava sobreviure i es tenia cura d’ella mateixa. La mare era drogoaddicta.

Havia estat moltes vegades a punt de morir a causa d’una sobredosi, aquest cop però, ja era la definitiva. Per això, va decidir ingressar en una clínica de desintoxicació si no es volia veure amb el cap davall terra abans d’hora. El preu que havia de pagar era massa alt. No podia ni volia perdre a la seva filla. La Sasha. La mare vivia amb la por al cos de morir i que el seu àngel se n’oblidés.

Per altra banda, la Sasha tenia la mateixa por esfereïdora de perdre la seva mare. No sabia com ho havia de fer per seguir endavant sense tenir ningú en qui recolzar-se. El pare les havia abandonades quan ella tan sols tenia uns mesos de vida.

Aquests dies la mare era a l’hospital per a recuperar-se de la darrera sobredosi. Ja feia dues setmanes que hi era, però fins aquest moment no havien deixat quedar-se a la Sasha a dormir-hi.

Quan la Sasha es trobava a casa preparant la motxilla, el mòbil va començar a sonar, una vegada i una altra. Era la mare. Es sentiren uns plors desconsolats i esfereïdors. La Sasha es va espantar molt perquè no entenia res. Estava molt espantada.

La mare, li va dir que corria perill, que tres homes eren de camí per a segrestar-la. Venien a cobrar un deute de la persona que suposadament les havia abandonades.

En aquell moment, va agafar consciència sobre la seva vida i va començar a córrer cames ajudau-me cap al carrer. Quan aconseguí arribar a la cantonada i adonar-se que havia aconseguit escapar-se, es va girar i va veure com aquells maleïts entraven al portal de casa. Anaven armats fins les dents.

Després d’uns segons de dubte començà a córrer com no ho havia fet mai i quan ja va ser fora de perill va anar cap una dona que estava aparcant el cotxe. Aquella dona pareixia que tenia un bon cor.

Quan la Sasha li ho explicà tot, la dona la va fer entrar dins del cotxe. Atemorides van arribar a l’hospital on la seva mare hi estava ingressada. Aquella dona havia estat la seva heroïna.

En aquell moment en què es va veure sola a l’hospital, li començaren a aparèixer cinquanta mil preguntes sense resposta. Realment, qui era el seu pare? Ho havia de descobrir.

Entre tantes preguntes, arribà a l’habitació de la mare però no hi era. Molt preocupada va anar al taulell d’informació de la planta a demanar on era. Allà li digueren que havia passat a l’UCI. La Sasha més espantada que mai, començà a caminar ràpidament per retrobar-se amb la mare. Necessitava abraçar-la, saber que tot estava bé i sobretot el que més necessitava eren respostes.

Aquells minuts amb la seva mare foren els darrers que passaren juntes. La mare li explicà que el seu pare era uns dels narcotraficants més famosos de França i que el deute era perquè un enviament d’haixix es va perdre i mai arribà a port. El deute del pare era la vida de la seva filla.

Després de disset anys de dubtes i angoixes, la Sasha va arribar a la conclusió que el pare no les havia abandonades, sinó que l’única solució que va trobar era entregar-se a la policia.

Pensant en aquestes coses, va perdre la noció del temps fins que la màquina que regulava els batecs de cor de la mare va començar a sonar estrepitosament. El cor l’estava abandonant. La mare estava morint.

Tot era un maleït malson. El soroll de cada vegada anava més ràpid fins que el cor de la mare va aturar-se de bategar. No havia aconseguit sobreviure a l’última sobredosi. Tot i així, li havia regalat el bitllet que sempre havia somiat. Saber què havia passat realment amb el pare.

En aquell moment, sola i trista agafà el bitllet de tren. El seu destí era Espanya. La presó on estava reclòs el seu progenitor era la de Madrid, «Soto del Real».

Quan va arribar a Barcelona, va canviar de tren i agafà l’AVE cap a Madrid, era la solució més econòmica que havia trobat.

Entrà al tren i decidí asseure’s devora la finestra. En aquell moment una angoixa a la gola i al pit va començar a pujar-li als ulls. Començà a plorar desconsoladament. Les cames li tremolaven sense control. Pensava que en qualsevol moment perdria la consciència. De sobte, es trobà uns ulls color de mel que la miraven fixament. Era una desconeguda però semblava que es coneixien des de tota la vida. Una sensació estranya li va recórrer el cos. No es podia aturar de mirar aquella desconeguda. Tres minuts després començaren a conversar. Ella nomia Úrsula.

L’Úrsula exclamà: ¿Necesitas algo?

Aquestes dues paraules van fer ruboritzar-la. Es quedà petrificada escoltant aquella dolça veu. Passaren tot el viatge en tren parlant de la vida.

Quan arribaren a Madrid ja era de nit. S’acomiadaren, però abans es donaren els telèfons.

La Sasha arribà a l’hostal que havia reservat per internet la nit anterior. No podia dormir-se, li resultava completament impossible esborrar les imatges i els sentiments dels dies anteriors. Mentre estava centrada en les seves cabòries, li arribà un whatssapp. Era l’Úrsula que li demanava per veure’s. El cor de la Sasha començà a bategar intensament i desbocat.

La Sasha tenia uns sentiments que la descol·locaven. L’Úrsula tenia deu anys més que ella i allò que més li cridava l’atenció era que era del seu mateix sexe.

Sola i desemparada, la Sasha va decidir arriscar-se i contestà el missatge. Havien quedat el dia següent al centre de Madrid per veure’s.

Ja eren les onze del matí i l’Úrsula no havia aparegut. Deu minuts més tard quan havia decidit marxar decebuda es va tornar a trobar amb aquella mirada de color de mel. Les seves mirades es retrobaren i es miraren intensament. Després d’aquell moment no pogueren separar-se. Passaren els dies i les nits juntes. S’estimaren amb tots els seus ets i uts. Un matí tres dies després del primer encontre, la Sasha havia de marxar a la presó on hi havia el seu pare. Estava atemorida però sabia que ho havia de fer.

Després de dutxar-se i viure del seu amor fugaç, la Sasha agafà les coses i s’acomiadà de l’Úrsula. Baixà al carrer i agafà el primer taxi que va aparèixer. El camí cap a «Soto del Real» es va fer etern.

Quan entrà i demanà per visitar el seu pare, va començar a pensar que d’aquí pocs minuts compliria un somni. Conèixer el seu pare.

Quan va arribar, va veure que un home d’alçada mitjana i constitució forta s’estava besant amb una dona amb els cabells obscurs. A la Sasha li començaren a tremolar les cames i les mans. Els seus ulls s’ompliren de llàgrimes. No es podia creure el que estava veient. Aquella dona era l’Úrsula.

De cop i volta, el seu pare i l’Úrsula es giraren i la miraren. Els seus ulls es trobaren plens de tristesa i d’amor. En aquell moment, la Sasha va decidir marxar i fugir del seu present.

Pot ser en un futur molt pròxim, o no tant, aconseguiria trobar una llar i un amor que no fos fugaç.

Autores: Natàlia Vílchez i Caterina Rosa Fornés (3r ESO A).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s