Treball de la Guerra Civil (Martí Pinya)

La Postguerra varen ser temps complicats, hi va haver pobresa i fam. Vaig demanar als meus padrins i a un tio com ho varen passar aquests anys. El meus padrins: Pedro i Maria viuen a foravila, sempre s’han dedicat a l’agricultura i ramaderia. Tenen 83 i 79 anys respectivament, quan els demanava les coses els veia amb ganes d’explicar el que havien passat.

La meva padrina LLucia és viuda , viu tota sola, té 89 anys i a vegades pareix que no recorda amb claredat les coses. HI havia coses que pareixia que tenia por de contestar-les .

En Miquel és un veí de Porto Cristo (per confiança li deim tio). Li agrada molt contar coses, és molt amable. Té 86 anys i ha fet feina de tot, però es va dedicar 26 anys a un taller d’oliveres.

A continuació contaré tot el que me varen explicar…

 

 ELS MEUS PADRINS

– Pedro Galmés Llull

·Va néixer a ses cases de Betlem (Artà)

·Dia 17 de desembre 1930

·Professió: Foraviler

– María Nadal Riera

·Va néixer a Manacor

·Dia 10 de novembre 1934

 

El dia del desembarcament el meu padrí recorda que vivien a ‘’Son Tovell’’(a prop de Porto Cristo) i varen sentir molt de renou. Partiren tota la família (pare, mare, 6 fills) i varen passar el primer vespre amagats dins una cova, el segon vespre a la casa d’un veí, però també varen haver de partir. La seva mare va penjar les seves ‘’faldetes’’(blanques) a una canya, varen anar a cercar de ca seva unes quantes previsions i varen partir cap a Manacor amb el carro a ca sa seva padrina. Recorda que el seu pare agafava una bicicleta i feia camins per donar menjar als animals que havien deixat.

Al cap d’uns temps varen poder tornar a ca seva.

La família de la meva padrina vivien a la possesió de ‘’Son Suau’’ perquè el seus padrins eren el pagesos. Conta que ‘’la senyora’’ deia a la cuinera que havien de fer tres menjars diferents: un per als senyors, un per als pagesos i un altre per als missatges (eren el contractats pels pagesos perquè al camp necessitaven molta mà d’obra ja que no hi havia maquinària). Recorda que es varen traslladar a Manacor a ca l’altra padrina quan va començar el conflicte.

Conten que quan va acabar sa guerra feia falta de tot. Aconseguir una goma per la bicicleta era pràcticament impossible.

Sembraven, però havien de declarar tot el que sembraven i havien d’entregar-lo. Precintaren els molins perquè no poguessin moldre i fer la farina per fer els pans. Així que havien de moldre amb moles de pedra o molinets rudimentaris. Amagaven sacs de blat perquè se feien registres i si el trobaven els el requisaven.

El padrí recorda que anaven al paller i punxaven la palla amb una forca per si l’havien amagat allà.

La meva padrina diu que anaren dos homes a ca seva a inspeccionar, però no trobaren res perquè tenien uns sacs amagats al buit de la xemeneia tapats amb un cantó.

Diuen que no passaren fam però el que hi havia era poc i dolent que el que menjaven més era ‘’cuinat’’.

Els estudis eren bàsics i s’acabaven ben prest perquè es posaven a fer feina per ajudar a ca seua. El padrí anava a Son Carrió amb el capellà i la meua padrina a Porto Cristo, hi anaven a peu, aprenien a llegir, escriure i a fer 4 comptes.

‘’Anaven a recollir les ametlles que havien deixat, criavem conills per vendre’ls per guanyar qualque dobler per noltros’’ diu el padrí.

Als 18 anys els homes anaven dos anys a fer el servei militar. El padrí anava a Palma i feia els camins amb bicicleta. Anava a ca seua un dia a la setmana. Conta que per Palma encara hi havia més falta de menjar. Ell agafava pa de ca seua i així podia vendre a una botiga els panets que donaven als soldats. Encara que hi havia poc temps lliure es trobaven els joves i anaven a jugar a futbol.

Anaven als balls de matances i a les festes dels pobles.

A la família no es xerraven els temes polítics i no es tenia informació de res, no tenien ni ràdio, ni televisió, ni diaris…

Quan es varen casar varen anar de lluna de mel a Palma. No varen sortir de Mallorca fins els anys 80, anaren amb vaixell a Barcelona.

 

pinya padrins

 

EL MEU ONCLE MIQUEL

Miquel Bauza Ferragut

11 de gener 1928

Va fer feina a un taller d’olivera.

Vivia a Manacor amb el seus pares i 5 germans quan va començar la guerra. Fugiren amb el carro cap a foravila, allà  estaren uns quants dies a ca uns coneguts fins que acabaren el menjar. Tornaren a Manacor on la seva casa tenia un corral molt gran. El temps que va durar la guerra varen patir por, recorda que sentien avions i les campanes tocaven (‘’dia fora’’) després anaven tots a amagar-se, baixaven a un soterrani d’un molí. A Manacor recorda que va caure una bomba a ‘’sa Graduada’’ i un altre a sa plaça de ses verdures. Diu que la guerra per aquí va acabar el 4 de setembre ja que cada any ho celebraven al ‘’monument’’ Porto Cristo. Conta que es menjar escassejava i tenien una cartilla que deia quants eren a la família, anaven a cercar el que les tocava a una botiga i l’hi posaven un segell. Sa gent que no tenia cap dobler anava a ‘’sa casa del poble’’ (al carrer Bosch) i allà li donaven menjar. Criaven 2 porcs al corral (un era per vendre), una vaca per sa llet, també tenien un mul amb el carro. Diu que el seu pare anava amb el mul a son Macià el vespre (hi havia un molí de sang) a moldre el blat que havien pogut guardar, tot amb molt de secret.

Les escoles públiques estaven ocupades pels militars  així que havien de anar a cases particulars a aprendre a llegar i escriure.  A les escoles de religiosos feien pagar i no tothom hi podia anar. De totes maneres anaven a fer feina de ben prest, recorda que als 10 anys va anar a collir patates i de 3 dies de jornal perquè havia fet molt bé la feina va cobrar 4 pessetes i mitja. El al·lots jugaven a futbol al carrer amb pilotes de pedaç i també a banyar-se a qualque safreig quan no hi havia l’amo. Més endavant conta que varen anar a casa d’un conegut per ensenyar-los a ballar i organitzaven balls a cases particulars ( llogaven un fonògraf). Allà ballaven amb ses al·lotes, això sí amb les mares assegudes a cadires per controlar.

Quan va anar a fer el servei militar va ser el primer cop que va agafar el tren a Palma i d’allà amb un vaixell  va partir cap a Melilla. Amb 2 anys només va venir 20 dies de permís.

De la política diu que per aquell temps si eres de dretes perfecte i si no, te callaves per no tenir problemes. De totes maneres a la seva família no hi havia polítics, però sap que per pertànyer al partit republicà anaven a cercar-los i no tornaven ( el seu sogre) i que a ‘’sa torre de ses puntes’’ a socialistes els donaven oli ricí per purgar-los.

Recorda també que pel carrer d’Artà cada dimecres passaven unes camiones amb turistes que venien de Palma i anaven cap a Porto Cristo a les coves. Tots els al·lots els esperaven  i quan passaven els saludaven i aplaudien així que el turistes els tiraven caramels.

Sin título

 

LA MEVA PADRINA LLUCIA

Va nèixer  a Manacor

Dia 30 de maig de 1925

La meva padrina Llucia vivia a Manacor juntament amb el seus pares i 3 germans. El seu pare feia feina a un banc i la seva mare era infermera de Bilbao.

Tenien una casa a s’Illot per estuejar i va ser allà on es trobaven quan hi va haver el desembarcament. Fugiren cap a Porto Cristo a peu a ca sa padrina però a la costa de can Blau uns soldats no els deixaren passar i varen ser retenguts  uns temps, fins que varen poder partir cap a Manacor.

Els seus records de la postguerra no són de penúries, diu que menjaven més o manco bé, tenien pa (d’estraperlo, això sí).

Molt bona relació amb els veïns.

Anaven a l’escola , a la Caridad i a La salle.

Se divertien passejant i anaven al cinema i al teatre.

Quan el seu pare tenia feines a Palma l’acompanyaven i passejanven per allà. Es desplaçaven amb la camiona. O el tren.

La seva germana gran ensenyava a llegir i a escriure a altres.

El seu germà gran va fer la carrera militar.

Ella va aprendre a fer un tipus de randa  i feia uns colls per als vestits que se pagaven molt bé.

Recorda que per aquell temps a Manacor hi havia tallers de fusters, ses perles i una fàbrica de pintes a s’alamera de na Camel·la.

Sin título

 

CONCLUSIÓ

Manacor i els pobles petits eren rurals. Molta gent tenia un trocet de terra per sembrar o coneixia veïns o família que sí tenien foravila. Això era un avantatge  el temps de fam. A les ciutats grans ho passaven pitjor.

Eren famílies numeroses i s’arreglaven així com podien per aconseguir pa. Si no podien fer-lo amb farina de blat, ho feien amb farina d’ordi o de blat de moro (pa negre), també amb figues i ametlles. Tot estava racionat i necessitaven permisos per tot. Als 18 anys podies demanar sa cartilla per anar a l’estanc a comprar tabac. A l’escola s’acabava prest perquè s’havien de posar a fer feina . Només seguia el estudis qui tenia doblers. Era fàcil trobar monges a les famílies perquè era una manera d’assegurar-se dins el convents el manteniment de franc. Tots el entrevistats cioncideixen de la germanor amb la família i el veïns. Encara que fossin temps molts durs recordaren que eren feliços.

No se xerrava de política ni tenien cap informació. Però sí conten coses que sentien a dir, que hi va haver enveges, acusacions, molts de desastres. Però ells no varen tenir cap familiar directe ni que se dedicàs a sa política, ni cap mort per la guerra.

PI PI2

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s